Conclusions

Segons la declaració dels Drets Humans “Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat”. Aquest article però, suposadament posat en pràctica en tots els àmbits, es confirma que no es compleix, especialment en el món del futbol femení com hem anat veien durant la investigació d’aquest treball.

Un cop feta la recerca sobre el futbol femení, he pogut reafirmar algunes de les meves creences preconcebudes sobre el futbol femení, influenciades per la meva pròpia experiència com a jugadora de Primera Divisió. No obstant, ha sigut un treball enriquidor ja que m’ha permès descobrir nous punts que no m’havia plantejat i que m’han obert els ulls sobre noves branques a investigar. 

Per començar, hem estudiat les diferents evolucions (des del seu sorgiment a l’actualitat) i s’ha demostrat que han sigut molt diferents. Totes dues van començar aproximadament al mateix temps però, juntament amb les desqualificacions i la inferioritat que la dona patia, la seva evolució ha sigut més lenta fins arribar a l’actualitat on ha acabat sent totalment inferiors.

Malgrat els intents d’una jugadora per demostrar la seva vàlua com a jugadora professional, hem pogut demostrar que actualment no es possible que aquesta es pugui considerar com a tal. És la mateixa Federació Espanyola de Futbol la que ho impossibilita amb les seves actuacions i normes, no volent reconèixer el grau d’implicació, dedicació i esforç que les jugadores posen en aquest esport. Encara que demostrin el mateix o més esforç físic i mental que un jugador-home, mai adquiriran la mateixa qualificació ja que la RFEF no reconeix aquest esport femení com a professional. Un exemple clar que demostra aquest punt és el fet que el contractes que se’ls hi fa a les jugadores-dones de futbol no siguin contractes laborals, pel que no es pot considerar que el seu ofici sigui l’esport en sí mateix. Se suposa que les jugadores fan de la pràctica de l’esport un hobby i han de buscar un altre ocupació que susposi la seva professió i els aporti el sou per subsistir. És a dir, encara que s’exigeixi de les jugadores el mateix esforç i sacrifici per arribar al nivell adequat per ser un professional, no se’ls atorga aquesta qualificació i se’ls hi exigeix que ho compaginin amb un ofici de “veritat”.

Els grans clubs que tenen secció femenina no les tracten com a professionals. Pateixen dificultats econòmiques degut a la manca d’afició agreujada per la falta d’interès dels mitjans de comunicació, ja que no representaria cap negoci, i el poc recolzament de les estructures que dirigeixen el món del esport i concretament el futbol. Conseqüentment, es veuen obligats a fer jugar a noies molt joves i de la pedrera perquè no poden permetre’s fitxatges amb preus elevats. I finalment, i per acabar de remarcar les diferencies més importants, si una jugadora és lesiona i no pot tornar a jugar no cobra la baixa per invalidesa; en canvi un home sí, a més a més de tenir la seguretat social pagada per ser futbolista.

Un cop acabada la part més teòrica del treball, s’han realitzat unes enquestes amb la fi de saber una mica sobre la població, la seva opinió i visió del futbol femení. Les hem passat a 50 joves d’entre 16 i 19 anys ja que compartim més o menys la mateixa edat. Exactament han contestat a les enquestes 28 nois i 22 noies. Amb les enquestes hem pogut saber que tot i que a la majoria de la població li agrada el futbol i tot i que totes coneixen l’existència del futbol femení, només 11 persones saben dir el nom d’una jugadora de futbol. De tots aquests, tant sols 7 persones han vist un partit, i 5 eres partits de Primera Divisió. A més a més, hem preguntat si sabien el preu d’una entrada per veure un partit femení a Catalunya i de les 6 persones que han sabut respondre, 4 ho han dit correctament (no val res veure un partit de futbol femení. Si es paga és per alguna obra solidaria o per algun sorteig del camp de futbol). Finalment, ens hem atrevit a preguntar sobre els sous de les jugadores i la majoria responien aleatòriament i sense saber res del cert. Per tant, s’ha demostrat que la població, en aquest cas juvenil, no sap gairebé per no dir res sobre el futbol femení.

Realitzades les enquestes, s’han passat tres entrevistes que ens han ajudat a veure i comprendre l’opinió de persones que entenen del futbol. Tots tres opinen el mateix sobre el futbol femení: no és vist perquè els mitjans de comunicació no tenen cap interès i perquè la societat no té coneixements sobre aquest esport. Però tot i això, ells donen suport a la secció femenina i desitgen un futur millorable i esperançador per aquestes noies que lluiten diàriament per ser considerades alguna cosa més dins de la societat laboral.

I ja per concloure el treball, a la introducció vam plantejar una hipòtesi – El futbol femení a Espanya no ha evolucionat gaire des dels seus inicis i per tant la dona no és considerada futbolista professional –, que durant el treball, buscaríem si es confirmava o no. I per tant, ja finalitzat el treball i realitzades les conclusions sobre cada un dels punts, podem dir que és confirma la hipòtesi. Des dels inicis, la dona es veia desqualificada i sense cap mena de futur si corria darrere d’una pilota, és a dir, que una dona “ha de viure nomès per poder complir amb les feines de la casa, cuidar la família i el seu marit”. Aquest va ser un dels punts primordials que va fer que comences aquest endarreriment i que la evolució fos més travada i lenta. Tot i això, en la última dècada ens hem posat més en marxa i s’ha començat a plantar cara perquè aquesta situació d’inferioritat canvïi i poder tenir una situació dins del món del futbol bastant “semblant” a la que tenen els homes.